“El riure és la màxima manifestació de la falta d'enjudiciament, i per tant, de llibertat: res allibera més que deixar de jutjar a l'altre. Vaig arribar a aquesta manera de pensar i a l'humor a través de la meditació i la pràctica budista”. Va ser la resposta que en una entrevista em va brindar la gran còmica Marta González de Vega, actriu i guionista dels millors humoristes espanyols; entre altres, José Mota, l'humor surrealista més d'aquí i d'ara.
Només llavors vaig entendre per què quan assisteixo a una lliçó de Lama Dondrub espero amb il·lusió la pròxima broma, amb el somriure ja dibuixat en els llavis, brollant de la gola a la primera: com si atengués una comèdia. Vaig voler indagar en això i de seguida vaig arribar a un altre record: la meva entrevista a Leonard Cohen, any 2001, poc després que l'excels rapsode deixés provisionalment el monestir budista on havia romàs els últims anys. El seu patrimoni havia estat espoliat i es va veure obligat a gravar un nou disc i tornar a la carretera en gira: no, no va ser Cohen un monjo mendicant.
Vaig ser abduïda a la trobada; abduïda per la fascinació que aquest poeta i cantant sempre ha despertat en mi, des de la més primerenca adolescència. Quin seria el meu estupor quan, en resposta a la meva primera qüestió, o tal vegada fins i tot abans –no record amb exactitud, però res més asseure'm enfront d'ell a l'habitació que ocupava a l'Hotel Palace de Madrid–, Cohen em pregunta: “Em deixes que et conti un acudit?” Allò trencava la idea preconcebuda que sempre havia albergat entorn de les seves tan melancòliques líriques. No va ser un sol acudit, sinó diversos els que em va comptar al llarg de la nostra conversa i, tota vegada, després de demanar-me permís per a això amb la seva natural elegància de cavaller més al nord del nord ( Westmount, el Canadà , setembre de 1934–novembre de 2016, Los Angeles, els EUA), malgrat lluir un crani afaitat i una sèrie de
afaitis que denotaven la seva pràctica budista i que però desencaixaven amb el seu abillament encorbatat. Sí, el seu moment vital era sens dubte el d'un bon Bodhisattva.
“Si l'espiritualitat no té humor, no ho és.”
Ngawang Rinchen – Ngagpa Sangha Activa
Amb aquestes intuïcions, gairebé evidències, vaig recórrer al mestre Ngawang Rinchen, el nostre venerat ngagpa Jordi Gómez, secretari de Sangha Activa i coordinador del centre budista a Vilassar de Mar, qui en un migdia assolellat del març passat, esmorzant en Dones d´Aigüa, em va explicar el sentit i la importància que té l'humor en l'ensenyament del camí. “Els mestres budistes han de tenir unes qualitats i posar en pràctica una sèrie d'estratègies per a fer arribar el Dharma als seus deixebles. Les qualitat primordials són la compassió i l'amabilitat, i entre els mitjans hàbils per a acostar-se als qui els escolten, l'humor és un dels essencials” –em va explicar per a a continuació sentenciar: “Si la teva espiritualitat no té humor, no ho és”. “El Dharma és un camí per a madurar la ment, i per a predisposar-te a aprendre, la teva ment ha d'estar relaxada: l'humor, l'estat d'ànim alegre i dinàmic, despert, ens ajuda a això. També és essencial perquè el mestre aconsegueixi una proximitat amb els seus deixebles i, en aquest sentit, la forma en què s'expressi és vital: si al que és important i complex d'entendre, com el sagrat, ho fas intocable i ho distancies, ho converteixes en inaccessible. L'estudiant ha de sentir la proximitat del mestre, i això no s'aconsegueix parlant des d'un podi”.
Em va parlar Jordi dels mestres tibetans que utilitzen l'humor en les seves lliçons, especialment em va aconsellar apuntar-me a la biografia de Dzongsar Jamyang Khyentse Rinpoche , actual representant d'un llinatge familiar de làmines que es remunta a 1820. Director de cinema, guionista, làmina, actor i comentarista són segons Wikipedia els seus molt variats i sorprenents oficis. Conegut en el món del cinema com Khyentse Norbu, va néixer a Bhutan en 1961 i ha dedicat la seva vida a portar l'ensenyament del Dharma pel món, fundador de nombrosos centres d'estudi a través de la Khyentse
Foundation. Es va iniciar al cinema assessorant a Bernardo Bertolucci per al rodatge del petit buda. I aquí li va quedar l'ànima corpresa: ha dirigit quatre llargmetratges i és autor d'una infinitat de best sellers assatgístics i alguna novel·la. Mundialment reverenciat, considerat un dels més destacats líders budistes contemporanis, el seu sentit d'humor i ironia li han guanyat una reputació mundial de franquesa i sinceritat:
“Khyentse compte i diu les coses com són”, es llegeix en les seves crítiques. D'això donen compte alguns dels seus títols (Com saber si no ets budista, The guru drinks bourbon (El guru que bevia bourbon) o No per a ser feliç, la portada del qual s'il·lustra amb una copa de dry Martini). Donem un cop d'ull a la seva resposta en una entrevista, preguntat pel perill de les inclinacions en el materialista món del cel·luloide: “Jo solia viatjar en camions nocturns a l'Índia, a tombs tota la nit amb la música sorollosíssima de pel·lícules de Bollywood.Últimament em va més la limusina: crec que necessito
urgentment un retir en el lloc més remot de l'Índia, sí”. O quan diu que no sap si és homosexual o no, que li ho està pensant.
Fet i fet, i al fil de les explicacions que Jordi anava desgranant mentre gaudíem les delícies que alimenten el cos en el monestir de Sant Iscle de Vallalta, vaig recordar un altre assumpte que també em sorprèn fa temps. Una de les matèries en principi més àrdues d'abordar per a un deixeble, l'aprendre a morir, és impartida en Sangha Activa per Ngawang Khadro, ngagpa Montserrat Falguera, a qui podràs reconèixer en un simple primera trobada pel seu agut sentit de l'humor. Tampoc aquest important detall del curs Aprenent de la Mort, que Montserrat imparteix tots els anys, responia a la casualitat o, pitjor encara, a l'equívoc, sinó que és mostra de la seva enorme saviesa i la seva manera de saber aproximar-se a l'altre, constatant, una vegada més, que “sense humor no hi ha espiritualitat” –Jordi, dixit.
Escrit per Elena Pita
