Allà dalt la partida sempre continua.
– Vuit de diamants.
–Això significa que…
-Si, casella 72. – Va respondre sense deixar que acabés la frase.
–Uf… això ningú s'ho esperarà.
**
El passat 28 d'abril, sobre les 12.30 del matí, es va produir a Espanya una interrupció generalitzada del subministrament elèctric. Mai havia passat res semblant i, per descomptat, ningú imaginava que poguéssim viure una situació com aquesta en un país com el nostre, quarta potència econòmica d'Europa.
El tall d'energia va provocar moltes dificultats en la nostra vida habitual: internet va caure i per tant la missatgeria instantània (WhatsApp) i les xarxes socials van deixar de funcionar, el sistema de transport basat en l'electricitat com el tren o el metre també es van parar. Els aparells elèctrics, que formen part de la nostra vida habitual, com les nostres cuines, neveres, TV, ordinador, mòbils, caixers automàtics, ascensors, semàfors, terminals de pagament per a targetes de crèdit, etc. resultaven inservibles. En resum, ens sentim atrapats en una situació inesperada.
El resultat real va ser que, quan vam ser conscients del que estava passant, molts ciutadans van sentir que se'ls havia desmuntat la vida. Es van sentir vulnerables, petits, dependents de massa coses, la qual cosa els va poder provocar sentiments d'angoixa i fins a por per la incertesa de no saber què era el que estava passant ni el que anava a passar.
Sentir-se vulnerable significa sentir fragilitat, significa sentir-se susceptibles de ser ferit i no poder fer res evitar-ho agreujat per no poder comunicar-nos amb les persones del nostre entorn, augmentant considerablement la nostra preocupació.
Una altra conseqüència va ser que descobrim la nostra dependència als nostres propis hàbits, la majoria dels quals deixem de poder seguir.
Estem plens d'hàbits, de repeticions. La majoria no vivim una vida conscient, real, no vivim en el present, i quan passen aquest tipus de situacions quedem desorientats, perdem els nostres punts de referència i és quan podem sentir inquietud o por davant preguntes tan senzilles com i ara què? ò com faré això o allò? Que pot derivar en angoixa anticipatòria cap a allò que, encara que només ens ho imaginem, ens pugui passar.
Per exemple, què va ocórrer?
-Compraré i a omplir la nevera, no sé el que pot passar i vull estar proveït de l'imprescindible. – Va dir un tal Andrés quan va ser al super a omplir tot un carro amb allò que li va semblar imprescindible.
-En un dia sense llum sento més angoixa que en una setmana de pandèmia. – Va dir Mateo.
-I si això dura molts dies o fins i tot afecta al servei de l'aigua? – Va pensar María abans d'anar a omplir el seu carro amb ampolles d'aigua.
-Buscarem la wifi en el centre comercial. Que segur que allí hi ha. – Van pensar a l'uníson centenars de persones del meu barri.
**
–Em toca a mi. – Vaig dir mentre buscava els daus i el gobelet.
-Ara toca daus? On estan les cartes? – Va dir algú estranyat.
–Ja veus que el joc ha canviat.
**
Aquestes situacions poden derivar fins i tot en una angoixa col·lectiva si ens contagiem la por els els uns als altres fent cas a missatges que, encara que humans, no deixen de ser alarmistes, de persones que ens poden transmetre la seva ansietat o la seva por.
La pregunta és, com evitem que això passi?
És cert que necessitem un mínim control en la nostra vida, però aquest ha de ser un control sobre la nostra immediatesa, ja que en cap cas podrem anar més enllà i la vida s'encarrega constantment de recordar-nos-el.
Com diu la primera de les quatre nobles veritats, la vida és, en si mateixa, sofriment. Vivim en una constant incertesa, res és segur, encara que pensem i visquem com si poguéssim controlar tots els detalls de la nostra vida i, simplement, mai serà així. Aquest sofriment és conseqüència, sovint, d'una actitud mental d'inclinació a una permanència que es deriva de la nostra resistència al canvi.
Però no cal desesperar-se, juntament amb el diagnòstic de les causes tenim la possibilitat d'exercitar i potenciar la nostra ment a través de la meditació que ens permetrà observar tot aquest sentiment d'incertesa causat per la impermanencia sense posar en això la nostra ment, sense jutjar-ho, reconeixent una realitat a la qual no ens aferrarem.
Comprendre la naturalesa impermanente de la realitat i no lluitant contra ella, ens ajudarà a desenvolupar la nostra saviesa i ens donarà l'oportunitat de prendre decisions amb més consciència reduint d'aquesta manera els nostres nivells d'estrès i ansietat.
Fomentar la compassió cap a un mateix i cap als altres, sobretot en moments d'incertesa, és necessari per a conrear la serenitat i l'acceptació.
Amb aquesta eina estarem en disposició d'evitar molts pensaments tòxics cap a nosaltres mateixos com:
-I si passa això o allò?
-És que necessitaré…
-I ara que faig si no puc…
Acceptant que la vida és incerta i que haurem de transitar amb aquesta realitat, podrem ser capaces de viure la vida amb major intensitat i tranquil·litat, assumint que el que tenim al nostre voltant i tot allò que ens venja, és la vida que inevitablement haurem de viure, incloent-hi la malaltia i, per descomptat, la mort.
És evident que existeix i que existirà sempre el dolor, també la pena. I que la tristesa ens embargarà moltes vegades, i fins sofrirem per diferents motius, però sempre dependrà de nosaltres aixecar el cap, mirar la vida cara a cara i caminar cap endavant i si no som capaces de fer-ho sols podrem recórrer a nostra Sangha, sigui familiar o d'amistat. Només reconeixent i assumint la nostra vulnerabilitat estarem en disposició de demanar ajuda quan ho necessitem. Som éssers socials i ens necessitem els uns als altres, aquesta és l'essència de la Sangha, lloc on confiem en els altres alhora que els altres confien en nosaltres.
En la meditació intensiva, la ment s'estabilitza, es manté ferma i s'aclareix prou com per a percebre la rapidesa amb la qual tot canvia a cada moment, la qual cosa ens donarà una visió molt diferent del que ens està passant en la vida.
I així, d'aquesta manera, estarem en disposició de gaudir, encara que sigui en la foscor d'una apagada.
**
Allà dalt, damunt del món, la partida contínua al voltant d'una taula quadrada. Les cartes s'han convertit en daus i la taula s'acaba de transformar en una espècie de tauler rodó de colors vius.
Una d'aquelles mans, tancada amb el gobelet, es mou amb força i llança, sobre el tauler, dos daus que revoten i revoten, amb el seu característic soroll, fins a detenir-se.
–Un set. – Diuen diverses veus.
Els allí presents es miren entre si.
-Un set! – Repeteixen dues veus.
-Perquè vaig a la casella 79…
-No, t'equivoques, vas a la 65.
-Com? No pot ser, estem en la 72.
–Això hauria estat abans, les normes han canviat i ara cal restar, vas a la 65, millor per als de baix, la 79 és pitjor.
–Mai entendré les normes d'aquest joc.
-Ni tu ni ningú.
-Però si, la casella 79 és pitjor, en això tens raó.
